El flautí, també anomenat picolo, és l'instrument agut del grup de les flautes travesseres. És, per tant, un instrument de la família de vent fusta. El seu tub, a diferència de les flautes travesseres, és cònic per tal d'evitar estridències, especialment a les notes més agudes. Poden estar construïts de fusta o de metall.
El flautí està afinat en do però el seu registre és tan agut que a la partitura s'escriu una octava per sota de les notes que realment sonen. És l'instrument més agut de l'orquestra i la seva sonoritat, en les notes més agudes, destaca inconfusiblement per sobre de tot el conjunt dels altres instruments.
L'extensió del flautí és:
tot i que aquesta, en les notes extremes, pot variar, segons les pròpies característiques de cada instrument.
La seva sonoritat és millor en els registres mitjos i aguts. Els greus del flautí no tenen la qualitat tímbrica dels aguts de la flauta travessera, que té un cos més llarg, aproximadament el doble, i en els registres sobreaguts el seu so pot arribar a ser estrident.
A l'igual que les flautes travesseres, els flautins, malgrat ho varen fer més tard, també van adoptar el sistema Böhm. A l'orquestra no comencen a utilitzar-se fins a finals del segle XVIII, essent fins aleshores el seu paper destinat a les flautes de bec sopranino. Inicialment, la seva funció era la de doblar d'altres instruments i, pràcticament, no serà fins a l'època dels compositors impressionistes (Ravel, Debussy) que aquests li atorgaran un paper més destacat.
MAYLOUDA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada